El 21-D, votem Catalunya En Comú Podem.

Per posar l'agenda social en el centre de l'acció política de la Generalitat. Per superar la política de blocs, i construir un nou país des de la fraternitat i la igualtat.

Votem Catalunya En Comú Podem. Votem Xavier Domènech, i la resta de les nostres candidatures. A mi mateix, em podreu trobar com a candidat al número 31 de la llista per Barcelona.

En el següent enllaç trobareu el nostre programa electoral.

I aquest és el nostre spot electoral:


21D: amb Catalunya en Comú - Podem

En aquestes eleccions del 21D, aportaré el meu granet de sorra al canvi al nostre país, com a candidat de Catalunya en Comú - Podem a les llistes per Barcelona. Un honor i una responsabilitat compartir una llista encapçalada per Xavier Domenech, i que tanca Ada Colau, i en que hi ha presents tants amics i amigues, tants companys i companyes, tantes activistes per una societat més justa socialment, més democràtica, més sostenible, amb plena igualtat entre homes i dones. Ens hi deixarem la pell per posar els temes socials en el centre de l'agenda, per superar el frontisme i tornar a la normalitat institucional, i per obrir solucions democràtiques al conflicte català, i desjudicialitzar la política. Acceptem el repte. Seguim!


Raons a favor de mantenir l'acord de BComú amb el PSC a Barcelona

Avui comença la votació de les persones inscrites a Barcelona en Comú sobre la continuïtat del pacte de govern amb el PSC a la ciutat de Barcelona. 

Es pregunta si, en funció del suport del PSC/PSOE a l'aplicació de l'article 155, cal posar fi al pacte amb el PSC i governar en solitari. Jo he votat que No, per que estic a favor de mantenir aquest pacte amb el PSC, i en tot cas, ampliar-lo a altres forces d'esquerres si és possible, no governar en solitari amb 11 regidors/es de 41, i per això voldria exposar públicament algunes raons per defensar aquesta posició, a tall estrictament personal, com totes les reflexions que faig en aquest bloc.

Sens dubte, l'aplicació de l'article 155 és l'atac més dur a l'autogovern de Catalunya des de la recuperació de la Generalitat en la transició democràtica, tant pel cessament del Govern i la dissolució del Parlament, com per la convocatòria d'eleccions per part de Rajoy. 

Certament, la direcció nacional del PSC no s'ha desmarcat fermament de les decisions presses pel PSOE de Pedro Sánchez, però caldria recordar algunes qüestions, no per defensar al PSC, si no per no faltar a la veritat del conjunt dels fets. El President Montilla, en un gest escassament reconegut, es va negar com a únic senador del PSC, a votar les mesures d'aplicació de l'article 155. Molts alcaldes i regidors/es del PSC s'han declarat contraris a aquestes decisions, en alguns casos, amb dimissions. Entre aquestes veus discrepants, ha estat també la de Jaume Collboni, líder del socialistes a Barcelona, que en repetides declaracions, entrevistes, i articles, s'ha refermat en la seva posició contrària al 155 i a la DUI.

En aquest context (al qual cal sumar la judicialització de la política i els empresonaments injustificats) es produeix aquesta consulta, però més enllà d'aquests fets de la política nacional/estatal, el que es sotmet a valoració és un pacte signat i aplicat en clau estrictament municipalista. L'acord és entre dues forces polítiques progressistes locals sobre un model de Barcelona en favor de les classes populars, que posa les qüestions socials, democràtiques, i de defensa i ampliació del poder municipal, en el centre de l'acció política de l'Ajuntament. En dos anys, els canvis d'orientació en les polítiques públiques i en la defensa dels bens comuns son clares, i la ciutadania les valora positivament, com evidencia la última enquesta de serveis de la ciutat, on el govern municipal obté la millor nota històrica (6,4) des de que es fa aquesta enquesta.

Per tant, el govern de la ciutat funciona, i ho fa amb el lideratge en polítiques i valors de Barcelona en Comú i d'Ada Colau, sense cap renuncia respecte del programa original. Les úniques polítiques que no es poden tirar endavant, o no al ritme que voldríem, no tenen a veure amb l'actitud del PSC, si no amb el bloqueig partidista i electoralista que ERC, CUP, i PDeCAT fan dels grans temes de ciutat, precisament aquelles forces que cada dia ens demanen trencar el pacte progressista a la ciutat de Barcelona, i que a més, no faran pinya amb Barcelona en Comú per que la seva voluntat és erosionar aquest espai des de l'oposició, pensant en les eleccions municipals del 2019. Per tant, quedar en solitari per governar és quedar més dèbils per aplicar les nostres polítiques, i facilitar la tasca d'assetjament de l'oposició.

Si els elements estrictament municipals son positius com per continuar el pacte, en clau més general, crec que el poder local ha de ser un espai per superar el frontisme i la política de blocs que ens ha deixat la darrera fase del Procés, com deien Josep Maria Vallés i Oriol Nel·lo en un article fa uns dies. L'espai dels comuns està dient aquest dies, i jo ho comparteixo plenament, que fan falta àmplies majories per desbloquejar el procés, i refer ponts entre els diverses forces del catalanisme per aconseguir un referèndum efectiu i acordat. No s'entendria, doncs, que allà on existeix un acord entre forces progressistes i catalanistes amb diferents tradicions i enfocaments nacionals, es trenqués en funció precisament dels que demanden aprofundir en la dinàmica de blocs.

Continuo pensant que les esquerres son plurals, amb diferències moltes vegades notables, però que des del reconeixement mutu i l'acord programàtic, es poden bastir aliances locals que permetin fer governs progressistes clarament alineats en l'eix esquerra-dreta, i més a Barcelona, on la gran majoria de la ciutadania es situa, segons la pròpia enquestes de serveis, en l'esquerra (39,1%) i el centre-esquerra (14,4%), i on la resposta majoritària en quant al sentiment de pertinença nacional és: igual català que espanyol  (35,2%), més català que espanyol (21,2%), i només català (16,8%). 

Per tant, bastir governs d'esquerres plurals, i transversals en quant a la qüestió nacional, representa molt majoritàriament al conjunt de la ciutat i de les seves classes populars, i per extensió, a una part important de Catalunya, en ser la seva capital. Barcelona ha de liderar la reconstrucció d'un catalanisme inclusiu des de les esquerres, no aprofundir en els antagonismes excloents. Potser en altres viles i ciutats pot ser diferent, però a Barcelona cal continuar comptant amb el PSC de Barcelona, i amb la seva gent i base social, per assolir aquests objectius.

Aquestes son algunes de les meves raons, i segur que en poden haver altres, reforçant aquesta tesi, o impugnant-la en el sentit contrari. Ara la decisió final la tenen els inscrits i inscrites de Barcelona en Comú. 

Es pot votar a la consulta en aquest web fins el dissabte 11 a les 23:59 hores.

Apunts crítics sobre l'anunciada (i no presentada) Llei de Referèndum d'Autodeterminació

Ahir es va anunciar, en actes diversos de les forces que donen suport al Govern de la Generalitat, la Llei de Referèndum per l'Autodeterminació de Catalunya, a la qual m'agradaria fer un apunts personals de caràcter obertament crític, doncs considero que aquesta no és la llei que permetrà que a Catalunya es faci un referèndum efectiu, amb garanties democràtiques, reconeixements internacionals, i que interpel·li al conjunt de la població de Catalunya i tota la seva pluralitat de posicions al respecte.

Fins que no es presenti el text definitiu al registre del Parlament s'haurà d'examinar amb prudència des de la provisionalitat del que és: un esborrany que marca les intencions de la majoria independentista, i dibuixa quin tipus de procediment volen per intentar celebrar un referèndum el dia 1 d'Octubre com han anunciat.
Però encara que sigui un esborrany d'una llei que pot sofrir canvis fins que es registri, i que no coneixem tampoc els decrets que en teoria la desenvolupen, val la pena comentar ràpidament algunes qüestions, per la perspectiva que auguren. Quan tinguem el text definitiu, en podrem analitzar algunes qüestions més profundament.

Dir que és un dels esborranys sembla el més adient a la vista de que el mateix dia 4, s'han presentat vàries versions del document que tenen alguna diferència, a la que després em referiré més en profunditat. En concret, la redacció de l'article 14.1 és diferent a l'esborrany penjat a la web nacional de les CUP, que a l'esborrany que hi ha penjat a la pàgina "Garanties" impulsada "pel Govern" (entre cometes, per que encara que es presentés així, a l'avís legal del web el propietari és el grup parlamentari Junts pel Sí).

Però anem a pams, i des de l'inici. L'esborrany de llei manca de rigor jurídic i polític ja des del preàmbul, denota molta improvisació, i que l'objectiu de l'anunci té més a veure amb l'agenda comunicativa de la majoria independentista, que no pas amb presentar a la societat catalana una proposta ben acabada que permeti un debat rigorós sobre com fer un referèndum amb garanties. Sorprenentment, les reflexions que va elaborar el Consell per la Transició Nacional en el seu Llibre Blanc, no han estat utilitzades per l'elaboració d'una llei tan rellevant com aquesta, per que, encara que algunes fossin discutibles, almenys dotaven de cert rigor jurídic i intel·lectual a les actuacions del Procés.

Tot el text fa una tria selectiva dintre de les normes jurídiques en les que es vol referenciar, elegint de cada norma allò que convé al relat que es vol imposar, i obviant allò que contradiu el que es pretén al·legar. Per exemple, no es pot citar contínuament l'autodeterminació com a dret (com a "primer dret", de fet, en una manca de sentit global del que signifiquen el conjunt de drets humans, civils, socials, culturals i polítics de la legislació internacional) i obviar el desenvolupament normatiu i d'imperi de la llei i la jerarquia normativa que la comunitat internacional ha desenvolupat per fer-lo efectiu amb garanties, apart dels propis límits del bloc constitucional espanyol.

Les inhabilitacions i la judicialització de la política que fa el govern de Rajoy son inacceptables, però d'això no se'n deriva que l'Estat espanyol sigui un país que no compleixi amb els estàndards democràtics que demana la comunitat internacional, i per tant, dibuixar un estat d'excepcionalitat que reclama de l'atenció internacional està completament fora de lloc, i no ens dona cap credibilitat com a nació que lluita per ser reconeguda com a subjecte polític, aspiració amb la que coincideixo plenament. 

En aquest context i relat, la llei anunciada s'autoproclama "excepcional" i al cim de la jerarquia normativa, en un exercici que no resisteix qualsevol examen de dret constitucional o internacional, per que un Parlament autonòmic no pot fer normes de rang superior a les de l'Estat que li dona competències, i menys, si aquesta potestat autoatorgada es sustenta en una premisa que és falsa: no hi va haver el 27 de setembre de 2015 cap mandat democràtic per fer un referèndum unilateral que Junts pel Sí ni tan sols portava la programa, i el resultat del seu "plebiscit" va ser insuficient: un 48% per cent va respaldar les tesis de Junts pel Sí i la CUP, i un 52% no les va avalar. 

Si anem entrant al detall, en un exercici poc comú en les democràcies del nostre entorn, es dibuixa una administració electoral depenent completament del poder polític i sense cap membre del poder judicial, desatenent les recomanacions bàsiques de la comunitat internacional i del Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia sobre la neutralitat e imparcialitat dels dispositius electorals. 
L'equivalent a una Junta Electoral Central catalana, anomenada Sindicatura Electoral, estaria composada únicament per 5 membres elegits pel Parlament, per majoria absoluta, que haurien de ser majoritàriament juristes. Això xoca amb la LOREG, considerada norma supletòria, que estableix que les juntes sempre pivoten al voltant de membres de la judicatura, als quals s'afegeixen acadèmics de prestigi i vocals dels partits amb representació, sent unes juntes més plurals i neutrals, independents del govern i del poder polític.  

Després, es defineixen unes sindicatures de demarcació (4) que vindrien a ser les equivalents a les Juntes Electorals Provincials, amb 3 membres designats per la Sindicatura central. No es defineixen estructures inferiors, equivalents a les Juntes Electorals de Zona que hi ha en els processos ordinaris, i que s'encarreguen d'apoderats i interventors, d'assignació de locals i espais pels actes, etc. Potser es defineixen en un decret posterior, que també s'anuncia per detallar seccions i meses, però del qual no hi ha cap detall, però si finalment no hi haguessin, el col·lapse de les mateixes podria ser monumental, a no ser que es doni per fet que una part de les forces polítiques es desentendran en no donar validesa al procés, i que això en minimitzarà l'activitat.

En tot cas, com deia abans, respecte del nomenament d'apoderats i interventors, la versió publicada ahir al web de la CUP de l'article 14.1 diu: 

Article 14
1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària o municipal poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En canvi, a la versió penjada a la web de "Garanties.cat", diu:

Article 14 
1. Els partits polítics, les federacions i les coalicions amb representació parlamentària poden designar, en les demarcacions electorals on hagin obtingut representació, apoderats i interventors.

En la meva opinió, aquesta segona opció on no pareix la representació municipal, si fos així i els decrets posteriors de desplegament no fossin més precisos, és més restrictiva que el que planteja la Llei de Referèndums 2/1980, que en el seu article 11 diu:

  Artículo once.
Uno. El procedimiento de referéndum estará sometido al régimen electoral general en lo que le sea de aplicación y no se oponga a la presente Ley.
Dos. Las facultades atribuidas en dicho régimen a los partidos, federaciones, coaliciones y agrupaciones de electores se entenderán referidas a los Grupos políticos con representación parlamentaria, o a los que hubieran obtenido, al menos, un tres por ciento de los sufragios válidamente emitidos en el ámbito a que se refiera la consulta en las últimas elecciones generales celebradas para el Congreso de los Diputados.

En una interpretació literal, l'àmbit seria Catalunya, no les demarcacions (províncies), i per tant, tenir representació, o almenys el 3 per cent, ja donaria dret a presentar apoderats i interventors a tot el territori. En canvi, si el 14.1 es llegeix de manera estricta, en la versió de Garanties.cat, voldria dir que Catalunya Sí Que Es Pot, que no va obtenir representació a la demarcació de Lleida, no podria presentar-ne; en canvi, en una interpretació àmplia de la versió que surt al web de la CUP, sí que podria, en base a la representació municipal d'alguns dels partits de coalició electoral.

També crida l'atenció l'article 14.4 on es parla de l'obligació d'interventors i apoderats de votar en la mesa del seu cens (sembla obvi), però no s'aclareix si, com preveu la LOREG, l'interventor ho pot ser de qualsevol mesa demanant la modificació del cens corresponent per poder votar allà, donant a entendre que potser el cens no es podrà modificar, ni tampoc si es pot ser interventor però d'una mesa que no és la teva (la LOREG ho permet, però obliga a l'interventor a votar per correu, extrem que tampoc existeix a la llei anunciada), o que els apoderats també estan subjectes al mateix tracte que els interventors, en clar detriment de la mobilitat que tenen els apoderats respecte als interventors en un procés ordinari, però com tampoc la llei defineix quina és la diferència de funcions entre les dues figures, s'ha de sobreentendre que hauria de ser similar a la que preveu la LOREG, a no ser que els decrets aclareixin aquests aspectes, ja que l'article 34 de la pròpia llei dedicat al cens, no ho aclareix, com si passa a la LOREG dels articles 31 a 41, que per cert, habiliten a les forces polítiques a tenir una còpia del cens, criteri que tampoc apareix a la llei anunciada. La qüestió del cens és vital en qualsevol procés electoral o de consulta, i aquesta llei ha generat més dubtes que certeses sobre la composició, consulta, i modificació del mateix.

Si els legisladors han pensat que tots aquests aspectes es troben ja a la LOREG, potser haurien de pensar en que la majoria de vegades la LOREG es remet a unes Juntes de Zona que, de moment, no apareixen per enlloc, i que si només ho han de fer les Sindicatures de demarcació, se'ls hi gira feina...

Com deiem al començament, sembla que la prioritat ha estat marcar l'agenda comunicativa i el pressing a l'Estat, més que no pas la rigurositat: la llei contempla aspectes ben cridaners com dedicar un article sencer (el 15, amb 4 subapartats) a la presència d'observadors internacionals, però obvia d'altres que son fonamentals en qualsevol procés: no es fa referència en cap cas a poder fer recurs contenciós-administratiu a les decisions de l'administració electoral, en clara indefensió davant una estructura que depen exclusivament de nomenaments polítics, a no ser que s'entengui aquesta possibilitat per aplicació subsidiària de la LOREG, cas que no sembla ser l'esperit dels legisladors, ofuscats en presentar al poder judicial com un element anti-procés a esquivar.

Per cert, sobre les missions d'observació electoral internacional, el propi Consell per a la Transició Nacional, deia això en el punt 6.6 d'aquest document: "En el cas català la necessitat o la conveniència que l’autoritat electoral catalana –o la futura SEC– estableixi un programa d’observació electoral internacional de la consulta no tindria gaire sentit atès que en els escenaris català i espanyol els processos electorals s’han desenvolupat amb absoluta normalitat des de la recuperació de la democràcia. Aquests tipus de missions d’observació electoral internacional es despleguen essencialment en escenaris caracteritzats per una dèbil democratització o en societats en procés de consolidació democràtica, durant un període de temps que comprèn tot el cicle electoral.". Com es veu, l'intent de presentar l'Estat espanyol com un estat d'excepció democràtica, no és una idea compartida majoritàriament entre els experts del mon independentista.

Ens podríem estendre en altres aspectes, com en els criteris de repartiment dels espais comunicatius públics clarament favorables a la majoria independentista, o en el fet de que el propi Estatut d'Autonomia de Catalunya, en l'article 56.2, estableix que la legislació electoral catalana s'aprovarà amb majoria de 2/3 de la cambra, no per majoria simple o absoluta, ni menys, per un procediment de lectura única. Encara que el text anunciat no és una llei electoral completa, sí que hi ha un dels seus elements fonamentals, l'administració electoral, i per tant, hauria d'estar subjecte a aquest criteri.

El Consell de Garanties Estatutàries (CGE) s'ha pronunciat el 6 de Juliol amb un dictamen que esmena la plana a Junts pel Sí i la CUP sobre que les lleis de referèndum i de transitorietat jurídica es vulguin tramitar per procediment de lectura única, és a dir, en un sol debat i votació a la totalitat, sense possibilitat de que els grups parlamentaris puguin fer esmenes a cada apartat del text.  El CGE explica que les lleis de caràcter fonamental i que afecten al propi Estatut no s'haurien de tramitar per aquest procediment abreviat, destinat només a lleis sense especial transcendència jurídica o política, que evidentment no és el cas.

En definitiva, estem davant un pas més cap al xoc de trens amb l'Estat, però no més a prop de l'exercici efectiu del dret a decidir, que només és possible amb un referèndum amb garanties, que necessita d'amplis acords a Catalunya i a l'Estat per poder ser efectiu i interpel·lar a tota la societat catalana, i així ser reconegut internacionalment. Aquest text no només no ha donat les garanties que la majoria de la societat favorable a un referèndum reclama, si no que ha obert noves incògnites.

La majoria independentista encara està a temps de reconsiderar el seu full de ruta, tornar a l'àmbit del Pacte Nacional pel Referèndum, i acumular forces i aliances dintre i fora de Catalunya per aconseguir el referèndum que ens cal. Portar aquest text anunciat al Parlament com està a dia d'avui, i tramitar-lo sense esmenes en lectura única, només faria que dividir la majoria favorable al dret a decidir i al conjunt de la societat catalana, a la vegada que és un potent coagulador del bipartidisme immobilista a Espanya, on Rajoy surt reforçat i legitimat davant la comunitat internacional.

(Text publicat el 5 de Juliol de 2017, i actualitzat el 7 de Juliol de 2017 amb noves informacions).

Les garanties democràtiques del referèndum: una qüestió política, no només legal

És conegut que defenso, en la línia del plantejat per l'espai dels Comuns, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació per Catalunya, que compleixi almenys tres requisits: que interpel·li al conjunt de la població catalana i totes les seves opcions nacionals respecte del futur polític de Catalunya, que tingui garanties democràtiques, i que tingui reconeixement internacional.

Per contra, les forces polítiques i socials que defensen un referèndum convocat de manera unilateral per la Generalitat de Catalunya sovint menystenen el requisit de les garanties democràtiques, entenent això com un legalisme que afavoreix el statu quo, i a continuació, substitueixen les garanties democràtiques per un concepte de legitimitat lligat a la participació: quanta més gent participa, és més legítim, i per tant, més democràtic, i per tant, aquesta és la seva garantia i la seva efectivitat.

El concepte de garanties democràtiques va més enllà dels aspectes legals i formals: afecten a aspectes materials, polítics, comunicatius, entre altres, per garantir especialment la igualtat d'oportunitats de totes les opcions. Ni les garanties democràtiques son, només, un requisit de caràcter legal respecte de l'ordenament vigent, ni la legalitat es pot substituir per una legitimitat que depengui d'un aspecte quantitatiu com és la participació. Estem parlant d'aspectes qualitatius, d'un conjunt de requisits essencials: hi ha legitimitat o no la hi ha, no hi cap "més o menys" legitimitat, sobretot si es lliga a una participació sense elements de transparència i control. Això no treu que Catalunya tingui el dret a fer un referèndum, perque és una nació que ha demostrat sobradament que vol ser un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur; però en el com fer-ho, no s'hi val qualsevol mètode, perque ens hi juguem la unitat civil del poble català.

En aquest sentit, el Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia (aprovat el Març de 2007), explica algunes de les garantíes democràtiques recomanables per un referèndum efectiu i amb possibilitat de ser reconegut democràticament, tant les que son de caràcter estrictament legal, com les que son de caràcter polític o material.

Des del punt de vista legal, es recomana que el procediment referendari estigui reconegut en les Constitucions o els Estatuts, o en una llei de caràcter superior al ordinari d'acord amb el bloc constitucional vigent, i que els seus aspectes fonamentals siguin coneguts i no es puguin canviar al menys un any abans de la convocatòria del referèndum. 

Aspectes fonamentals son, entre altres, la composició del comitè electoral i les seves funcions, el cens o registre electoral, el procediment de validació del text que es sotmet a referèndum, o la participació igualitària en els mitjans públics de partidaris i detractors del text posat a consulta.

Des d'aquest punt de vista, l'anunci fet pel Govern de la Generalitat de cara al 1 d'Octubre no compleix, pel moment, amb aquests requisits legals. I no per que el bloc constitucional espanyol vigent no ho permeti: al 2014, una comissió del Parlament va anar al Congrés a demanar, via traspàs de competències per l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, la capacitat de convocar un referèndum específic, que en ser per delegació per llei orgànica, i amb la possibilitat de negociar els continguts de la pròpia delegació, compliria amb escreix els requeriments de la Comissió de Venècia en aquest sentit. De nou, el problema no és jurídic, és de majories polítiques: amb majoria absoluta al Congrés (no cal cap altre majoria reforçada, ni és obstacle l'opinió del Senat), es podria donar pas a un referèndum o una consulta legal i acordada a Catalunya, que podria tenir com objecte una pregunta sobre la independència, o qualsevol altra alternativa sobre el futur polític de Catalunya com a nació que vol ser reconeguda com subjecte polític.

Ens podríem estendre ara moltíssim en els requisits de la Junta Electoral, o de la formació d'un cens públic, transparent, i verificable, però considero més important destacar que, més enllà dels aspectes estrictament legals/formals, hi ha altres garanties democràtiques que son tan importants com aquestes. La Comissió de Venècia demana una actitud neutral de les autoritats administratives, i fa especial èmfasi en la igualtat d'oportunitats de totes les posicions, en cinc aspectes:

1- La campanya del referèndum.
2- La cobertura dels mitjans de comunicació, en particular pels mitjans de comunicació de titularitat pública.
3- El finançament públic de la campanya i els seus actors.
4- La publicitat i propaganda.
5- El dret a manifestar-se.

No coneixem si la Generalitat contempla cap d'aquests aspectes, a l'espera de veure que diran les secretes lleis de referèndum i de transitorietat jurídica. Però al marge d'això, l'actual realitat de l'acció de la Generalitat i dels mitjans de comunicació públics és d'un biaix total en favor de les posicions que defensa la majoria de govern. Costa pensar que, a aquestes alçades de Juny, i tenint les vacances d'Agost pel mig, aquesta tendència es pugui revertir. Ans al contrari, tot indica que s'aprofundirà, donat el secretisme i els mètodes poc participatius amb que la majoria de Junts pel Sí i les CUP volen tramitar aquestes qüestions al Parlament de Catalunya.

Mentre no es puguin assegurar garanties d'un debat en igualtat d'opcions per a totes les posicions, i on la ciutadania pugui elegir lliurement amb tota la informació al respecte del que suposa cada opció en termes econòmics, polítics, jurídics, i socials, no es pot parlar d'un referèndum que pugui ser efectiu, ni vinculant en el seu resultat, ni que aspiri a ser reconegut internacionalment.

Faria bé la majoria de govern independentista en avançar com es vol fer el referèndum, i obrir un debat seriós i realista que no menystingui a cap opció política, enlloc de practicar diàriament el #pressingComuns per desacreditar a aquells que discrepem del seu full de ruta i busquem no repetir el 9N, sinó exercir de manera efectiva el dret a decidir, i bastir aliances i majories a Catalunya i fòra de Catalunya per realitzar-ho, i per afrontar unitàriament les amenaces a l'autogovern de Catalunya que provenen del govern del PP.

La gran victòria de la nova extrema dreta: la normalització dels seus valors

Hem assistit en els darrers mesos a diferents processos electorals on l’extrema dreta, presentada sota diverses marques i diferents contextos, ha estat la gran protagonista mediàtica. Analistes de tot signe han situat a aquestes forces en les grans receptores del vot del descontent de les classes socials més desafavorides per la crisi i els efectes sobre el mercat de treball de la globalització econòmica.
A pesar de que, en termes pràctics, l’extrema dreta només ha estat capaç de guanyar unes eleccions, les celebrades als Estats Units d’Amèrica que han significat que Donald Trump sigui President, no hauríem de considerar que aquestes posicions polítiques han estat derrotades.
Per molt que a Austria, Holanda, i França, tant Hofer, com Wilders, o Le Pen, no hagin ni guanyat els comicis ni optat després a fer majories per presidir o governar, no hauríem de baixar la guàrdia, ni considerar aquest fenomen com merament fruit d’una conjuntura electoral en temps de crisi.
Primer, per que resulta extremadament greu que posicions polítiques obertament xenòfobes, racistes, i classistes, s’expressin amb normalitat als mitjans de comunicació, i aflorin en les converses quotidianes entre les classes populars, sense cap tipus de desaprovació social.
Que es pugui instal·lar com a veritat que la culpa dels problemes d’atur o inseguretat, és de la immigració (legal o no) o de les societats plurals culturalment, és un pas enrere sense precedents. Ja no és el discurs d’una minoria fanatitzada: és la proposta de dirigents polítics que poden ser alcaldes/ses, o presidents/es, amb el recolzament majoritari de la població.
I segon, per que aquest discurs arriba i és interioritzat per altres forces que es veuen amenaçades electoralment per l’extrema dreta, i en l’intent de no perdre vots, acaba aplicant la política que diu combatre. Tot l’espectre polític del centre s’acaba movent cap a la dreta, i en el sentit comú majoritari s’incorporen marcs mentals que han estat rebutjats per les forces democràtiques des de la derrota dels feixismes als anys 40.
Li va passar al ministre francès Manuel Valls, que va endurir la seva política de seguretat i envers la immigració, sense poder evitar l’ascens de Le Pen ni la debacle socialista. I li ha passat als conservadors britànics: davant l’impuls del UKIP de Nigel Farage, van facilitar un referèndum que ha suposat l’inici de la sortida del Regne Unit de la UE (el popularment conegut Brexit), a pesar de que aquesta no era l’opció inicial de la direcció dels tories ni dels laboristes, i ara, des de Downing Street, els conservadors estan aplicant les seves mesures polèmiques sobre control de la immigració, com aplicar una taxa extra als empresaris britànics que contracten treballadors/es extracomunitaris/es. Si fa només una dècada, algú hagués plantejat aquesta mesura de discriminació laboral en funció de l’origen com una proposta de govern, la condemna hagués estat generalitzada, però avui ja és una realitat, que a més, el propi govern vol endurir per la pressió de l’extrema dreta, i com a missatge cap a la UE i les negociacions de sortida del Regne Unit, on estan en joc les condicions de ciutadania en que quedaran els treballadors/es comunitaris/es en aquell territori. Tot això sense que l’UKIP hagi guanyat cap elecció, i sense que avui siguin una força rellevant al Parlament britànic: han guanyat l’opinió pública i l’opinió publicada, l’hegemonia en aspectes claus de la societat i l’ètica col·lectiva, i ho han fet per que les seves idees son considerades com respectables, com veritables, i com plausibles, encara que siguin falsedats.
Per que l’arma principal de l’extrema dreta és la mentida i la difamació, i darrera d’això, l’odi, el replegament identitari i visceral, el fanatisme que no suporta la diversitat i la pluralitat. En l’era de l’anomenada “post-veritat”, que com diu Silvia González en aquest article, no és més que la utilització de les mentides de sempre (amb innovacions pròpies del nostre temps i del mon d’internet) per imposar un relat i conquerir el poder, no ens podem permetre el luxe de posar a tothom al mateix nivell, com si les extremes dretes fossin unes ofertes electorals més, un producte d’un nou temps que cal acceptar per que expressen el descontent social, a l’igual que altres forces de canvi i d’esquerres. En la meva opinió, gran error: les causes no son homologables a les conseqüències; en aquest cas, cal separar-les.
No es pot normalitzar a l’extrema dreta i les seves idees. No son una força més, ni son “una mica o molt més de dretes” que la democràcia cristiana o els liberals, inclús que els neoliberals que en el fons simpatitzen amb algunes idees del neofeixisme. Hi ha una diferència qualitativa, on no hi cap l’equidistància; se’ls ha de combatre a fons i des d’un acord de les forces democràtiques per barrar el pas al seu ascens.
Aquesta setmana, amb la sortida dels EE.UU. de l’acord sobre canvi climàtic de París, ha quedat clar que no era igual si guanyava Trump, o no. No hagués estat igual per França ni per Europa, que hagués guanyat Le Pen en segona volta, encara que Macron no sigui el canvi que promet ni que desitgem.
No hi ha a França 10 milions de neofeixistes que han votat a Le Pen; però sí que hi ha 10 milions de persones que no han tingut problema en fer confiança a una neofeixista, i que en gran part comparteixen valors, estat d’ànim, i llenguatge sense la consciència profunda de que validen a una opció d’aquestes característiques.
Aquest és el repte: no donar treva a aquestes forces ni el seu relat, no normalitzar-les ni actuar des de l’equidistància, sense que tampoc ocupin la centralitat del debat públic diari. I no banalitzar la qüestió quan altres intenten imitar els seus mètodes comunicatius, com per exemple va fer recentment el PDECat a Barcelona, repartint un tabloide infame ple de mentides i difamacions contra el govern municipal d’Ada Colau. Aquest comportaments no son malifetes d’un grup polític en disputa per l’alcaldia: son un precedent nefast que cal denunciar amb contundència, per que obren la porta a la normalització de la mentida i la difamació en la vida política.
Ens ha de preocupar quants escons ocupen, però tant o més, quantes consciències ocupen. Al costat de la denúncia, cal articular un relat i una proposta social i política alternativa, no només als mitjans de comunicació i a les xarxes, sinó també en les organitzacions socials i en la quotidianitat, als centres d’estudi, als centres de treball, en la vida dels barris, on no puguin trobar espais les seves mentides, que sense contrast, esdevenen com veritats molts perilloses a ulls d’una part de la ciutadania que es troba sense respostes.

*Article meu, publicat originalment al web de la Fundació l'Alternativa el 6 de Juny de 2017.

Ens queda la teva lluita i el teu somriure, Enric Pubill



El passat dimecres 29 de Març ens va deixar Enric Pubill, sobtadament, en un tren mentre tornava de Madrid d'assistir a l'espectacle teatral "A voz ahogada", dedicada a les experiències vitals dels presos polítics del franquisme, com Marcos Ana, Lluís Martí Bielsa, Miguel Nuñez, o el propi Enric Pubill, que va passar 11 anys a les presons de Burgos i la Model per lluitar per la democràcia, les llibertats, i el socialisme. Pubill, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC clandestí, en una època on era donar-ho tot a canvi de res, donar la vida, la joventut, la llibertat, a canvi del somni d'una societat millor i de derrotar a la dictadura de Franco. Molts ho van pagar amb la vida, altres amb l'exili, i molts altres, com els que he citat, amb molts anys de presó.

A pesar d'això, l'Enric mai va perdre l'alegria ni les ganes de lluitar, ni de transmetre aquest vitalisme i combativitat a les generacions més joves, com recorda Joan Herrera en un article. Aquests dies, moltes persones han recordat el seu somriure, el seu bon tracte. Com en el cas de Marcos Ana o Miguel Nuñez, la presó no va ennegrir la seva ànima; en això, tampoc els feixistes els van derrotar, en base a uns ideals i valors fortíssims, i una solidaritat dels interns a prova de bomba.

Gràcies a persones com l'Enric, i a les associacions memorialístiques com la que ell presidia (Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme), es va mantenir viva la flama de la memòria antifranquista a Catalunya i Espanya, en uns anys on part de la cultura de la Transició va tractar d'imposar l'amnesia, i van tenir un paper clau en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, la primera institució del país dedicada a les polítiques públiques de memòria democràtica.

Personalment, és un orgull haver-lo conegut i parlat amb ell diverses vegades. La última vegada que vaig parlar amb ell per telèfon va ser fa uns mesos, per convidar-lo a la cloenda de la 7a Assemblea d'EUiA. Efectivament, es va presentar allà i amb un somriure sorneguer em va dir "mentre el cos aguanti, aquí estaré!", i al citar la seva presència a la fila zero de convidats des de la Mesa, es va portar una gran ovació, com també se la va portar la Maria Salvo, una altra de les imprescindibles.

Malauradament els anys passen, i és llei de vida, ens van deixant poc a poc aquests grans lluitadors. Unes hores després de la mort de l'Enric, també ens deixava Apolo Giménez, un altre de l'estirp de titans als quals aquest país, i les seves classes treballadores i populars, li deuen tant.

Demà 1 d'Abril, en un mes que ens evoca una primavera republicana, es farà la cerimonia de comiat a les 11:30 hores, al tanatori de Sancho d'Àvila (Barcelona).

Que la terra et sigui lleu company Enric Pubill, ens queda per sempre la teva lluita, i el teu somriure.
  

Un País En Comú: 8 d'Abril, propera parada.




En aquest últim mes he anat a 7 actes de presentació dels documents del projecte Un País En Comú: Riells i Viabrea, Terrassa, La Llagosta, Lleida, Mollet, Gavà, i Tortosa. Més de 1000 kilòmetres explicant idees i valors d'un nou subjecte polític de canvi per Catalunya, a nivell social, democràtic, ecològic, feminista, i nacional. 

M'he trobat amb gent de Podem, d'ICV, d'EUiA, de Barcelona en Comú, de Terrassa en Comú, de Lo Comú de Lleida, i altres candidatures municipalistes confluents, i amb molta gent independent engrescada amb aquest nou espai unitari. Gent que coincidia amb les propostes, i gent crítica amb les propostes. Però la gran majoria coincidia amb la necessitat de bastir un gran instrument social i polític de canvi a Catalunya, i amb aliances a l'Estat i a Europa. 

No ens podem permetre que no surti bé o que no hi sigui tothom. Ens ho demanen les classes treballadores i populars fartes de retallades, de corrupció, de portes giratòries, d'injustícies... 

Avui Vicenç Navarro ha fet un article que em sembla molt assenyat i que comparteixo plenament, sobre aquesta necessitat unitària, i sobre el bon lideratge que pot exercir Xavier Domènech en la seva construcció. 

El dia 8 d'Abril, al Pavelló de Vall d'Hebron, seguim! Inscriu-te i participa! 


Un País En Comú: participa!

Aquest cap de setmana la iniciativa política "Un País En Comú", de la que formo part com a membre del seu grup impulsor, ha presentat les ponències zero del seu ideari, i el procés participatiu per debatre i fer aportacions a aquests documents. Un procés que fins el 5 de Març tindrà una plataforma online on qualsevol ciutadà podrà fer aportacions, i més de 70 tallers presencials arreu del territori català. 

L'acte, que es va celebrar a unes Cotxeres de Sants completament desbordades, va ser una injecció d'il·lusió i bon ambient en aquest procés que diversos actors polítics i molta gent independent hem encetat per crear un nou subjecte polític transformador català que vagi molt més enllà de les candidatures confluents actuals.

Participa-hi!.


La involución democrática de Turquia

Turquía es hoy una sociedad donde se va instalando la incertidumbre, la desconfianza, la apatía, y el temor, en un clima de fuerte tensión política e involución democrática en todos los ámbitos. 2016 fue un año pésimo para Turquía, y los primeros días de 2017 no han sido mejores, con un nuevo atentado de Estado Islámico en una conocida sala de fiestas en Estambul, dejando 39 personas muertas y más de 50 personas heridas, y un atentado en Izmir con 2 personas muertas más y una decena de personas heridas, donde los primeros indicios apuntan a la autoría del PKK o del TAK.

La ola de atentados de todo signo y en cualquier lugar, el golpe de Estado fallido del 15 de julio de 2016, el largo conflicto armado con los kurdos, y las bajas de soldados por la entrada de Turquía en la guerra directa en Siria, están empezando a calar psicológicamente en la sociedad turca creándose un clima proclive a las soluciones autoritarias, que al tiempo, al mostrarse inútiles para evitar los ataques terroristas, incrementan la frustración y alimentan aún más la espiral antidemocrática.


El liderazgo personalista de Recep Tayyip Erdogan desde el gobierno turco.

Pero vamos unos años atrás para entender cómo Turquía ha llegado hasta aquí, a través de la evolución del propio Presidente Recep Tayyip Erdogan, la persona que ha edificado y modelado el país en las últimas dos décadas. Erdogan llegó al gobierno en el año 2003 con un partido fundado por él mismo, el AKP, separándose del islamismo más tradicionalista del RP que le había llevado a la alcaldía de Estambul en 1994, en una época de inestabilidad política justo después del último intento de golpe militar en 1997. Desde Europa se le asimiló a una democracia cristiana a la turca: liberalismo económico, conservadurismo moral con respecto laico, modernización del país, y relaciones fluidas con la Unión Europea y el resto de socios occidentales. Jose Luis Rodriguez Zapatero consideró Erdogan como un puente entre el occidente cristiano y el mundo musulmán, y referente del islamismo democrático, cuando impulsó "la Alianza de las Civilizaciones" en el año 2007, bajo el auspicio de la ONU.

Y de hecho, los primeros años de gobierno de Erdogan se puede considerar que tuvieron esta orientación, pero los conflictos crecientes en el mundo árabe y los estados limítrofes, las decepciones ante una UE dirigida por el dúo Sarkozy-Merkel que no ofrecía avances en Turquía para su adhesión al proyecto comunitario, y las ansias de poder del propio Erdogan, que entendió que para ampliar sus victorias electorales no debía democratizar más el país, sino polarizarse el alrededor de su figura y su perfil más conservador para compactar su base electoral, fueron paulatinamente cambiando el rumbo del país.

El periodista Andrés Mourenza, en un magnífico artículo en "Revista 5W" titulado "Erdogan o la desmesura", explica esta evolución personal del propio Erdogan, una persona de orígenes humildes, hecha a sí misma, que superó todo tipo de obstáculos (meses de cárcel y amenazas de muerte incluidas) para llegar donde está, y ahora, moverá cielo y tierra para no bajar de allí, y es por ello que ha llevado al país a polarización política sin límites, con su proyecto de reforma de la constitución para perpetuarse más años y con más instrumentos al poder, como explica en otro artículo el propio Mourenza.

Y una parte importante de la Turquía más popular, con orígenes similares a los de Erdogan, se identifica con su personalidad y liderazgo, a pesar de que las urnas le han castigado también por la represión de las protestas del Park Gezi, para la censura en Internet, o por la incertidumbre económica que vive el país, con una lira turca en constante devaluación y una inflación disparada, donde el aumento de los sueldos no sigue el mismo ritmo que el coste de la vida, aparte de la precariedad laboral.

Cabe decir que Erdogan no ha estado solo en esta empresa. Uno de sus ministros más influyentes, Ahmet Davutoglu, tuvo un papel clave en el cambio de orientación de la política exterior turca, menos dependiente de Europa y el atlantismo aunque comprometida con el proyecto europeo, y más activa en los países vecinos y en el mundo islámico en general, con calculadas ambigüedades (cuando no doble juego, directamente) con Israel o Rusia, y reforzadas relaciones con fuerzas islamistas en Palestina, Egipto, Irán, o Siria.

Davutoglu, estudioso de las relaciones internacionales del periodo otomano, teorizó y practicar el conocido como neo-otomanismo, esta nueva acción exterior turca más ambiciosa en los antiguos países de su influencia, a pesar de que el término no se utilizó oficialmente para no levantar suspicacias internas ni con los países vecinos. Este hecho provocó recelos en las potencias europeas y sus socios. Una política muchas veces errática, zigzagueante, que tuvo episodios de los que hoy Turquía es víctima, como la connivencia con ISIS en la frontera turco-siria. Pero la realpolitik ha acabado por suavizar y reconducir algunas alianzas: el vergonzante acuerdo sobre refugiados con la UE volvió a establecer un marco de diálogo (precario) Turquía-UE; la estrategia militar contra Estado Islámico alineó a Turquía con Rusia después de que se rompieran relaciones entre ambas por el abatimiento de un caza ruso en territorio turco, además de reforzar lazos con Irán, y eso sí, siempre con la excepción kurda, donde Turquía se mantiene inflexible en su conflicto, a pesar de que los kurdos tienen de las tropas más efectivas para combatir el ISIS en territorio sirio.


El proyecto de reforma constitucional presidencialista de Erdogan.

Cuando el 2014 Erdogan ganó las elecciones presidenciales y pasó de primer ministro en jefe del Estado, puso a Davutoglu en su lugar, en una dinámica que muchos analistas asimilaron con Putin y Medvedev: una persona de confianza al cargo para continuar marcando la línea política sin problemas, aunque luego esa confianza se rompió, como explicaremos más adelante. La jugada era clara: Erdogan de Presidente, y un gobierno y una mayoría parlamentaria dócil para encarar una reforma constitucional presidencialista que le permitiera a Erdogan dirigió también desde la máxima representación del Estado, y con el contador a cero de la limitación de mandatos.

En las elecciones legislativas del verano de 2015, el partido de Erdogan no sólo no creció, sino que perdió la mayoría absoluta, y quedó muy lejos de los 2/3 del Parlamento para reformar la constitución turca, al tiempo que los izquierdistas y prokurdos del HDP se convertían en la tercera fuerza del país, empatando en esa posición con la derecha extrema del MHP.

Ante el revés electoral, Erdogan no intentó conciliar y sacar conclusiones de lo que la sociedad le había dicho, sino que apretó la máquina hasta sus límites: siendo imposible una gran coalición con la segunda fuerza del país, los socioliberales kemalistas del CHP, Erdogan forzó unos nuevos comicios a finales de 2015, donde consiguió de nuevo la mayoría absoluta para gobernar en solitario, y posteriormente, cerrar un acuerdo con el MHP para llevar a cabo la reforma de la constitución turca.


El golpe de estado fallido del 15 de Julio de 2016 y sus consecuencias.

En este ambiente de polarización extrema y uso partidista de las instituciones, se produce el intento de golpe de Estado del 15 de Julio de 2016, del que todavía hay muchas incógnitas sobre autoría y objetivos. En todo caso, una parte importante de la población, aunque crítica con Erdogan, le dijo a los militares golpistas que ese no era el camino, que la sociedad turca había cambiado y ya no estaba dispuesta a que el garante de nada fuera una junta militar.

De lo que no hay duda es de que el fallido golpe de Estado ha servido a Erdogan para reforzar su deriva autoritaria. El 7 de Agosto de 2016, Erdogan hizo un gran mitin en Estambul, con más de un millón de personas, y la presencia de los tres grandes partidos (AKP, CHP, y MHP) y excluyendo el HDP, para marcar claramente dónde están los límites del consenso de régimen, en un intento de superar la polarización extrema que él mismo había generado con un gran acto de país y de reconciliación en defensa del sistema democrático.

La realidad es que se inició un proceso de depuración en todos los estamentos públicos, privados, y en la propia sociedad civil sin precedentes. El argumento oficial es perseguir y juzgar a los seguidores de la cofradía de Fetullah Gulen, principal cerebro del golpe de Estado según Erdogan, pero las destituciones y persecuciones judiciales han extendido a cualquier elemento de disidencia con el régimen, en una sociedad donde se ha instalado la autocensura y el miedo ha sido delatado por los propios vecinos, alumnos, o compañeros de trabajo. Combatir el gulenismo, que muchos analistas comparan a escala española con un orden religiosa tipo Opus Dei, es el ariete que está permitiendo reducir derechos y libertades que se ganaron en el periodo más aperturista, y que ahora vuelven a estar amenazadas, en nombre de que un nuevo golpe de estado no se pueda volver a producir, y por otro lado, con el argumento de la lucha contra el terrorismo, se detiene y encarcela a parlamentarios de las fuerzas kurdas como el HDP, a las que se considera expresión política de las acciones violentas que llevan a cabo el PKK o el TAK.


Turquía en la era global de los hiperliderazgos autoritarios y el repliegue de los Estados.

El tipo de liderazgo de Erdogan no es una excepción en el mundo actual. Putin o Trump, entre otros, utilizan las mismas estrategias polarizadoras para construir sus liderazgos y aplacar a los adversarios políticos, y tienen un relato moralmente conservador y de mano dura que llega a una parte importante de las clases populares, atemorizadas ante el terrorismo global y otros fenómenos de la globalización ante los que se consideran indefensas. También comparten una misma visión de la política internacional: repliegue nacional de los estados, y evitar el multilateralismo y los foros cooperativos, sustituidos por conflictos de bloques y alianzas ad hoc, aunque sean contradictorias a medio plazo.

Por ejemplo, algunos medios de comunicación europeos y rusos especulan con la posibilidad de que Turquía abandone la OTAN, en un momento donde la institución atlántica vive horas de incertidumbre ante el inicio de la presidencia de Trump, alérgico a todo espacio multilateral. Si esto fuera así, Putin tendría una gran victoria ante los Estados Unidos, la Unión Europea, e Israel, y Turquía se vería reforzada en su papel como potencia regional autónoma en Oriente medio, pero sus consecuencias en el deterioro de las relaciones con Europa podrían ser importantes.

Erdogan utiliza estos desafíos para negociar con nuevas condiciones con Europa y otras potencias, y ya veremos cómo evolucionan estas jugadas de geoestrategia política, pero en cuanto a las condiciones de vida y libertades en Turquía, no se espera ninguna mejora de la situación en el corto plazo; todo lo contrario, Erdogan no hará ningún cambio porque de momento se siente fuerte, sin una oposición que le pueda disputar el poder, una sociedad civil atemorizada, y con la comunidad internacional mirando hacia otro lado ante sus abusos de poder, y con las consecuencias de la participación en la guerra en Siria y del resurgimiento del conflicto kurdo todavía por conocer en todo su alcance.