Les garanties democràtiques del referèndum: una qüestió política, no només legal

És conegut que defenso, en la línia del plantejat per l'espai dels Comuns, la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació per Catalunya, que compleixi almenys tres requisits: que interpel·li al conjunt de la població catalana i totes les seves opcions nacionals respecte del futur polític de Catalunya, que tingui garanties democràtiques, i que tingui reconeixement internacional.

Per contra, les forces polítiques i socials que defensen un referèndum convocat de manera unilateral per la Generalitat de Catalunya sovint menystenen el requisit de les garanties democràtiques, entenent això com un legalisme que afavoreix el statu quo, i a continuació, substitueixen les garanties democràtiques per un concepte de legitimitat lligat a la participació: quanta més gent participa, és més legítim, i per tant, més democràtic, i per tant, aquesta és la seva garantia i la seva efectivitat.

El concepte de garanties democràtiques va més enllà dels aspectes legals i formals: afecten a aspectes materials, polítics, comunicatius, entre altres, per garantir especialment la igualtat d'oportunitats de totes les opcions. Ni les garanties democràtiques son, només, un requisit de caràcter legal respecte de l'ordenament vigent, ni la legalitat es pot substituir per una legitimitat que depengui d'un aspecte quantitatiu com és la participació. Estem parlant d'aspectes qualitatius, d'un conjunt de requisits essencials: hi ha legitimitat o no la hi ha, no hi cap "més o menys" legitimitat, sobretot si es lliga a una participació sense elements de transparència i control. Això no treu que Catalunya tingui el dret a fer un referèndum, perque és una nació que ha demostrat sobradament que vol ser un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur; però en el com fer-ho, no s'hi val qualsevol mètode, perque ens hi juguem la unitat civil del poble català.

En aquest sentit, el Codi de Bones Pràctiques de la Comissió de Venècia (aprovat el Març de 2007), explica algunes de les garantíes democràtiques recomanables per un referèndum efectiu i amb possibilitat de ser reconegut democràticament, tant les que son de caràcter estrictament legal, com les que son de caràcter polític o material.

Des del punt de vista legal, es recomana que el procediment referendari estigui reconegut en les Constitucions o els Estatuts, o en una llei de caràcter superior al ordinari d'acord amb el bloc constitucional vigent, i que els seus aspectes fonamentals siguin coneguts i no es puguin canviar al menys un any abans de la convocatòria del referèndum. 

Aspectes fonamentals son, entre altres, la composició del comitè electoral i les seves funcions, el cens o registre electoral, el procediment de validació del text que es sotmet a referèndum, o la participació igualitària en els mitjans públics de partidaris i detractors del text posat a consulta.

Des d'aquest punt de vista, l'anunci fet pel Govern de la Generalitat de cara al 1 d'Octubre no compleix, pel moment, amb aquests requisits legals. I no per que el bloc constitucional espanyol vigent no ho permeti: al 2014, una comissió del Parlament va anar al Congrés a demanar, via traspàs de competències per l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, la capacitat de convocar un referèndum específic, que en ser per delegació per llei orgànica, i amb la possibilitat de negociar els continguts de la pròpia delegació, compliria amb escreix els requeriments de la Comissió de Venècia en aquest sentit. De nou, el problema no és jurídic, és de majories polítiques: amb majoria absoluta al Congrés (no cal cap altre majoria reforçada, ni és obstacle l'opinió del Senat), es podria donar pas a un referèndum o una consulta legal i acordada a Catalunya, que podria tenir com objecte una pregunta sobre la independència, o qualsevol altra alternativa sobre el futur polític de Catalunya com a nació que vol ser reconeguda com subjecte polític.

Ens podríem estendre ara moltíssim en els requisits de la Junta Electoral, o de la formació d'un cens públic, transparent, i verificable, però considero més important destacar que, més enllà dels aspectes estrictament legals/formals, hi ha altres garanties democràtiques que son tan importants com aquestes. La Comissió de Venècia demana una actitud neutral de les autoritats administratives, i fa especial èmfasi en la igualtat d'oportunitats de totes les posicions, en cinc aspectes:

1- La campanya del referèndum.
2- La cobertura dels mitjans de comunicació, en particular pels mitjans de comunicació de titularitat pública.
3- El finançament públic de la campanya i els seus actors.
4- La publicitat i propaganda.
5- El dret a manifestar-se.

No coneixem si la Generalitat contempla cap d'aquests aspectes, a l'espera de veure que diran les secretes lleis de referèndum i de transitorietat jurídica. Però al marge d'això, l'actual realitat de l'acció de la Generalitat i dels mitjans de comunicació públics és d'un biaix total en favor de les posicions que defensa la majoria de govern. Costa pensar que, a aquestes alçades de Juny, i tenint les vacances d'Agost pel mig, aquesta tendència es pugui revertir. Ans al contrari, tot indica que s'aprofundirà, donat el secretisme i els mètodes poc participatius amb que la majoria de Junts pel Sí i les CUP volen tramitar aquestes qüestions al Parlament de Catalunya.

Mentre no es puguin assegurar garanties d'un debat en igualtat d'opcions per a totes les posicions, i on la ciutadania pugui elegir lliurement amb tota la informació al respecte del que suposa cada opció en termes econòmics, polítics, jurídics, i socials, no es pot parlar d'un referèndum que pugui ser efectiu, ni vinculant en el seu resultat, ni que aspiri a ser reconegut internacionalment.

Faria bé la majoria de govern independentista en avançar com es vol fer el referèndum, i obrir un debat seriós i realista que no menystingui a cap opció política, enlloc de practicar diàriament el #pressingComuns per desacreditar a aquells que discrepem del seu full de ruta i busquem no repetir el 9N, sinó exercir de manera efectiva el dret a decidir, i bastir aliances i majories a Catalunya i fòra de Catalunya per realitzar-ho, i per afrontar unitàriament les amenaces a l'autogovern de Catalunya que provenen del govern del PP.

La gran victòria de la nova extrema dreta: la normalització dels seus valors

Hem assistit en els darrers mesos a diferents processos electorals on l’extrema dreta, presentada sota diverses marques i diferents contextos, ha estat la gran protagonista mediàtica. Analistes de tot signe han situat a aquestes forces en les grans receptores del vot del descontent de les classes socials més desafavorides per la crisi i els efectes sobre el mercat de treball de la globalització econòmica.
A pesar de que, en termes pràctics, l’extrema dreta només ha estat capaç de guanyar unes eleccions, les celebrades als Estats Units d’Amèrica que han significat que Donald Trump sigui President, no hauríem de considerar que aquestes posicions polítiques han estat derrotades.
Per molt que a Austria, Holanda, i França, tant Hofer, com Wilders, o Le Pen, no hagin ni guanyat els comicis ni optat després a fer majories per presidir o governar, no hauríem de baixar la guàrdia, ni considerar aquest fenomen com merament fruit d’una conjuntura electoral en temps de crisi.
Primer, per que resulta extremadament greu que posicions polítiques obertament xenòfobes, racistes, i classistes, s’expressin amb normalitat als mitjans de comunicació, i aflorin en les converses quotidianes entre les classes populars, sense cap tipus de desaprovació social.
Que es pugui instal·lar com a veritat que la culpa dels problemes d’atur o inseguretat, és de la immigració (legal o no) o de les societats plurals culturalment, és un pas enrere sense precedents. Ja no és el discurs d’una minoria fanatitzada: és la proposta de dirigents polítics que poden ser alcaldes/ses, o presidents/es, amb el recolzament majoritari de la població.
I segon, per que aquest discurs arriba i és interioritzat per altres forces que es veuen amenaçades electoralment per l’extrema dreta, i en l’intent de no perdre vots, acaba aplicant la política que diu combatre. Tot l’espectre polític del centre s’acaba movent cap a la dreta, i en el sentit comú majoritari s’incorporen marcs mentals que han estat rebutjats per les forces democràtiques des de la derrota dels feixismes als anys 40.
Li va passar al ministre francès Manuel Valls, que va endurir la seva política de seguretat i envers la immigració, sense poder evitar l’ascens de Le Pen ni la debacle socialista. I li ha passat als conservadors britànics: davant l’impuls del UKIP de Nigel Farage, van facilitar un referèndum que ha suposat l’inici de la sortida del Regne Unit de la UE (el popularment conegut Brexit), a pesar de que aquesta no era l’opció inicial de la direcció dels tories ni dels laboristes, i ara, des de Downing Street, els conservadors estan aplicant les seves mesures polèmiques sobre control de la immigració, com aplicar una taxa extra als empresaris britànics que contracten treballadors/es extracomunitaris/es. Si fa només una dècada, algú hagués plantejat aquesta mesura de discriminació laboral en funció de l’origen com una proposta de govern, la condemna hagués estat generalitzada, però avui ja és una realitat, que a més, el propi govern vol endurir per la pressió de l’extrema dreta, i com a missatge cap a la UE i les negociacions de sortida del Regne Unit, on estan en joc les condicions de ciutadania en que quedaran els treballadors/es comunitaris/es en aquell territori. Tot això sense que l’UKIP hagi guanyat cap elecció, i sense que avui siguin una força rellevant al Parlament britànic: han guanyat l’opinió pública i l’opinió publicada, l’hegemonia en aspectes claus de la societat i l’ètica col·lectiva, i ho han fet per que les seves idees son considerades com respectables, com veritables, i com plausibles, encara que siguin falsedats.
Per que l’arma principal de l’extrema dreta és la mentida i la difamació, i darrera d’això, l’odi, el replegament identitari i visceral, el fanatisme que no suporta la diversitat i la pluralitat. En l’era de l’anomenada “post-veritat”, que com diu Silvia González en aquest article, no és més que la utilització de les mentides de sempre (amb innovacions pròpies del nostre temps i del mon d’internet) per imposar un relat i conquerir el poder, no ens podem permetre el luxe de posar a tothom al mateix nivell, com si les extremes dretes fossin unes ofertes electorals més, un producte d’un nou temps que cal acceptar per que expressen el descontent social, a l’igual que altres forces de canvi i d’esquerres. En la meva opinió, gran error: les causes no son homologables a les conseqüències; en aquest cas, cal separar-les.
No es pot normalitzar a l’extrema dreta i les seves idees. No son una força més, ni son “una mica o molt més de dretes” que la democràcia cristiana o els liberals, inclús que els neoliberals que en el fons simpatitzen amb algunes idees del neofeixisme. Hi ha una diferència qualitativa, on no hi cap l’equidistància; se’ls ha de combatre a fons i des d’un acord de les forces democràtiques per barrar el pas al seu ascens.
Aquesta setmana, amb la sortida dels EE.UU. de l’acord sobre canvi climàtic de París, ha quedat clar que no era igual si guanyava Trump, o no. No hagués estat igual per França ni per Europa, que hagués guanyat Le Pen en segona volta, encara que Macron no sigui el canvi que promet ni que desitgem.
No hi ha a França 10 milions de neofeixistes que han votat a Le Pen; però sí que hi ha 10 milions de persones que no han tingut problema en fer confiança a una neofeixista, i que en gran part comparteixen valors, estat d’ànim, i llenguatge sense la consciència profunda de que validen a una opció d’aquestes característiques.
Aquest és el repte: no donar treva a aquestes forces ni el seu relat, no normalitzar-les ni actuar des de l’equidistància, sense que tampoc ocupin la centralitat del debat públic diari. I no banalitzar la qüestió quan altres intenten imitar els seus mètodes comunicatius, com per exemple va fer recentment el PDECat a Barcelona, repartint un tabloide infame ple de mentides i difamacions contra el govern municipal d’Ada Colau. Aquest comportaments no son malifetes d’un grup polític en disputa per l’alcaldia: son un precedent nefast que cal denunciar amb contundència, per que obren la porta a la normalització de la mentida i la difamació en la vida política.
Ens ha de preocupar quants escons ocupen, però tant o més, quantes consciències ocupen. Al costat de la denúncia, cal articular un relat i una proposta social i política alternativa, no només als mitjans de comunicació i a les xarxes, sinó també en les organitzacions socials i en la quotidianitat, als centres d’estudi, als centres de treball, en la vida dels barris, on no puguin trobar espais les seves mentides, que sense contrast, esdevenen com veritats molts perilloses a ulls d’una part de la ciutadania que es troba sense respostes.

*Article meu, publicat originalment al web de la Fundació l'Alternativa el 6 de Juny de 2017.